De fet quan era més jove m'aixecava sempre a les 3:30 i em pensava que un dimoni em venia a buscar, per allò que diuen que en aquesta hora és quan els morts entren al món dels vius, però no tenia por perquè mai em van fer mal.
És curiós que de petit anheles allò que no tens, encara que tinguem tota una vida per tenir-ho. Però quan ets un crio ho vols ja, al moment.
Jo vaig maleir a Déu per la infància que em va donar i un dia, entre odi i llàgrimes, vaig dir amb veu alta: "donaria la meva ànima al dimoni perquè es compleixi tot el que vull". No es va complir res en aquell moment però a mesura que m'anava fent gran s'anaven complint els meus desitjos i va ser llavors quan vaig començar a tenir por de perdre la meva ànima.
Jo penso que el cel i l'infern és la nostra realitat, que cadascú té la vida que té perquè deu ser el seu cel o el seu infern. No? Segons les escriptures de la Bíblia: Déu ens va castigar expulsant-nos del paradís. Aquests darrers dies he estat pensat que pot ser nosaltres, la espècie humana, hem estat els que hem construït l'infern en el qual estem vivint.
Gaspar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada